El plaer de compartir

El passat mes d’agost vam tenir una de les cites més importants de l’any. Dic una de les més importants ja que l’any ens ha deixat coses molt bones i coses que no ho han estat tant. Deixant de banda la gran temporada blaugrana i el retrobament amb Beirut, l’acontaixement de l’any es va produir el 13 d’agost a les 13:30: cita a el Bulli. El camí va ser llarg, correus i correus i més correus per aconseguir una taula, que al final van donar el seu fruit, en Joan ens va sorprendre a tots amb una trucada: nois tenim taula! El dinar va ser fantàstic i la companyia encara més. La barreja d’emocions va ser complicada ja que el dia anterior acabats d’aterrar de Beirut i pensant que el que ens havia succeït a la primavera ja començava a passar ens vam trobar amb la notícia que ens marcarà la vida en endavant, però que amb el temps aprenen a conviure-hi. La jornada ens va servir per fer un parèntesis i deixar la ment en blanc per assaborir el que ens posaven al plat i a la copa. Després de tot, el millor del dia va ser la companyia que al final és el que més importa, deixem-nos de tonteries i gaudim del que tenim al nostre costat.

Franz Ferdinand

El passat dissabte vam canviar la rutina setmanal, i més encara la dels darrers mesos, i ens en vam anar de concert. La cita era obligada, actuaven el grup escocès liderat per Alex Kapranos, Franz Ferdinand. No us faré la crítica cultural del concert, ja que això ho deixo per als experts, però si us diré que va ser apoteòsic, des estressant i terapèutic per apagar una mica la psicòssi que vivim aquest dies. És molt recomanable deixar-se caure de tant en tant per un concert i més encara si es tracta d’una banda amb tanta força com aquesta.

Als Padrins

A la província de Tarragona els padrins son el que la resta de catalans anomenen avis. Quan ets petit, els padrins son els que et donen pa amb xocolata per berenar, quan ets adolescent no t’entenen i creus que son uns antiquats i sempre et diuen que ells a la teva edat ja es responsabilitzaven de moltes coses, però quan ets adult comprens tot el que t’han ensenyat al llarg dels anys i sents un respecte i admiració immens per ells.
Els meus padrins són d’aquella generació que han passat una guerra, han passat gana, i han hagut de lluitar molt per tenir un plat a taula i donar un futur als seus fills. Ells són el referent familiar, el puntal on es subjecta una família, i la figura que els “petits” hem de respectar.
Avui els escric aquest pots que ells no crec que arribin a llegir mai i poc que m’entendrien si els expliqués que he penjat a “Internet” un escrit que parla d’ells, però crec que ho mereixien. Porten més de 60 anys junts, i sempre han estat al nostre costat quan les coses han anat bé i també quan no hi han anat tant, així que padrins això va per vosaltres!

Sempre ens quedarà Beirut

Era l’estiu del ‘77 quan ens vam traslladar a viure a Beirut. La ciutat ja no era la Suïssa d’orient que havia conegut la mare l’any ‘71, però tampoc semblava que la cosa es precipités fins arribar a una guerra civil de més de 20 anys. El pare hi tenia la vida muntada i la mare s’hi va acomodar laboral i familiarment. Nosaltres, la meva germana i jo, que en aquell moment teníem vora als tres i dos anys, no en tenim cap mena de record, no ens va donar temps. La tardor del ‘78 abandonàvem la ciutat a corre-cuita, quedant-nos amb les ganes de descobrir una ciutat que encara ara m’imagino com podria ser. Vint anys després vaig descobrir una Beirut que em va captivar, i va despertar en mi un sentiment difícil d’expressar, era com si aquella ciutat i jo tinguéssim un deute pendent, no sé si ella amb mi o jo amb ella. Ara poc a poc m’hi vaig retrovant i vaig descobrint vivències i sentiments que espero vagin incrementant amb el temps.

Al meu Beirut, Fairuz.

D’arreu

Els humans som universals? som d’aquí o d’allà? i si som d’aquí a què o qui ho atribuïm? fins quan som d’aquí i quan comencem a ser d’allà?

Del sud, sud

Cabo de Gata és un dels indrets més autèntics de la península, el Mediterrani inicia el seu camí en un paratge desèrtic i furiós, evocant la solitud, on el temps avança pausadament.

Mediterrani oriental

Remullar els peus al Mediterrani més oriental és una experiència especial, això sí, la temperatura canvia d’allò més, l’aigua a 30° i amb la companyia de les meduses. Abou Philippe és una platja situada al sud de Byblos, ciutat origen dels grans comerciant fenicis. El complex és un Beach&Resort reformat per a la nova fornada de turistes que arriben al Líban per gaudir d’unes vacances. La platja estava deserta i els pocs agosarats que gaudien d’un dia de sol a 35° ho feien al recinte privat on hi havia la piscina, això del mar no els acaba de convèncer gaire, la guerra els fa témer que l’aigua no sigui prou saludable. Per als que ens agrada la platja i estem acostumats a compartir-la era estrany gaudir-ne sense veure-hi ningú.

Reus, Beirut, Barcelona

Si la dita original era Reus, Paris, Londres, la personal seria Reus, Beirut, Barcelona. A la fotografía Maknounieh, el poble natal del meu pare, a la província de Jezzine.