La Viandetaca, la nova aventura

Compartir la vida amb un cul inquiet com el Bernat, de vegades et reactiva en la teva rutina diària. És com aquells nens petits que quan no els sent ja saps que alguna n’estan tramant i en el fons t’encanta. Així és en Bernat, quan no te feina se la busca i en aquests temps que corren se n’ha buscat una de grossa. Fa temps que li donava voltes al fet de poder tenir un espai propi on desenvolupar tot el que li ronda pel cap, sempre relacionat amb la gastronomia, la cuina i el contacte amb la gent. I finalment s’ha fet realitat.  La Viandateca, un projecte construit des de la base, entre amics i amb la certesa de que les coses si es fan bé, han de poder sortir bé. Els que coneixeu en Bernat ja sabeu de què us parlo, als que encara no el coneixeu espero veureu’s aviat per aquí. Tots els qui formem La Viandateca, abans que res amics, compartim aquesta passió per la cuina pausada, de proximitat. Ens guia el respecte per tot allò que ha fet gran la nostra gastronomia. Aquest és el primer precepte que ens uneix. Ara és, també, el repte de La Viandateca.

Estem aquí per compartir-ho amb tots vosaltres. Esperem conèixer-vos aviat.

14 de juliol

Han passat ja 5 anys del 14 de juliol de 2006.

El dia va començar d’hora ja que ens havien citat a les 7 del matí a la platja de Gavà per fer-nos unes fotografies. Quedaven 15 dies per al dia “D” i anàvem a contra rellotge amb tots els preparatius. Amb tota la tranquil·litat del món ens vam deixar emportar pel paripé de tot plegat, per un moment ens vam aïllar de llistes, taules, detalls, vestits, flors i demés, per centrar-nos en nosaltres.

La mare em va trucar: “Ja pots anul.lar el viatge, acaben de bombardejar l’aeroport de Beirut”. És una broma? S’ha confós! No ho ha sentit bé! I tant que ho va sentir bé, massa bé que ho va sentir. A ella ja no li estranyava res del que passés al Líban, a mi ja em començava a envaïr el pànic. Volia portar a en Bernat per primera vegada a recórrer els carrers per on vaig fer les meves primeres passes, que conegués la família i gaudís amb la gastronomia i ara no era capàs ni d’agafar el telèfon i trucar al pare per informar-me.

La cosa era imparable i els bitllets ja no servien, les companyies aèries ja no volarien fins al setembre i tot s’havia acabat. Ho vam cancel.lar tot i sense saber-ho vam cancel.lar també la cerimònia que ens havien preparat de forma secreta a Beirut. Jo a Barcelona amb un parell de trucades tranquil·litzadores ja en vaig tenir prou mentre que a la meva Teta i a la Marylynn les va enganxar al poble (a uns 40km al sud de Beirut) en plens preparatius per a la seva neta que venia de Barcelona a celebrar el seu matrimoni. No em vull imaginar la ruta que van fer amb el seu Mercedes per poder tornar a la ciutat.

La nit era dia de celebració, en Bernat fa anys el 14 de juliol i el portava a sopar al Saüc, però la festa estava una mica aigualida, a mi les males notícies em paralitzen i només d’imaginar-me que els fets s’haguessin produït 15 dies més tard, no se com hagués pogut trucar a casa per dir a la família que tornàvem a estar atrapats a Beirut en mig de les bombes, com al ’77 i amb en Bernat.

Amb el temps la cosa es va anar calmant, i al cap de 3 anys vam poder celebrar el 14 de juliol amb uns bitllets a Beirut a la mà preparats per descobrir el país que em va deixar fer-hi les primeres passes.

Câline: la petita mimosa de Beirut

Calín no és un nom libanès. Al Líban el van acceptar perquè la mare és catalana i a Catalunya perquè el pare és libanès. Així doncs quan tothom em pregunta per què em dic Calín, contesto amb un simple: “el meu pare és libanès” (que sembla mentida, però és el més fàcil); quan hauria de dir: “la meva mare va sentir en un carrer de Beirut que una dona cridava la seva filla amb un afectuós mot francès: Câline”, que vol dir “mimosa”. Aquesta és la realitat.
Ella però, no va pensar en que cada vegada que dic el meu nom he de donar les explicacions de la qüestió, l’he de lletrejar i quasi n’he de fer una tesis, només pel fet de no dir-me Laia, Anna o Maria. Però això també m’ha permès tenir converses divertides i anècdotes de tot tipus, entre d’altres, que parlo molt bé el català (és clar, he nascut i he viscut a Catalunya) i que tinc trets àrabs (quan sóc clavadeta a la meva mare).

Espero haver aclarit algun dubte i si més no ja en sabeu alguna cosa més.

A l’alemany anònim

Ara fa un mica més d’un any arribàvem de Beirut, d’haver passat unes vacances al Líban per primera vegada després de l’intent frustat del 2006. Normalment les tornades sempre són dures i necessitem uns dies per resituar-nos i repassar mentalment el viatge. A nosaltres no ens va donar temps, de desfer maletes vam passar directament a les cambres tancades de la 7ena planta de VH. Les paraules van caure com un pot d’arròs cau a terra i ho escampa tot: “Leucèmia“. No en sabíem res però ens espantava molt. Amb els dies passes d’un estat de xoc a començar una nova vida amb un nou objectiu: “tot sortirà bé”.

El proper 13 de novembre celebrarem el primer aniversari del transplantament de l’O., gràcies a l’alemany anònim que altruistament un dia es va acostar a un hospital a fer una donació i gràcies a ell i tants d’altres com ell, nosaltres celebrarem el nostre primer aniversari post-transfussió. No ho ha tingut gens fàcil i ha lluitat molt,  i segueix en la lluita tot i que no en parli gaire. Ara bromegem als dinars familiars anomenant-lo el petit alemany de casa nostra, i per molts més anys a celebrar. Aprofito per donar molts ànims a tots, qui amb el recolçament familiar i la persistència personal lluiten cada dia per treure’n un somriure.

El plaer de compartir

El passat mes d’agost vam tenir una de les cites més importants de l’any. Dic una de les més importants ja que l’any ens ha deixat coses molt bones i coses que no ho han estat tant. Deixant de banda la gran temporada blaugrana i el retrobament amb Beirut, l’acontaixement de l’any es va produir el 13 d’agost a les 13:30: cita a el Bulli. El camí va ser llarg, correus i correus i més correus per aconseguir una taula, que al final van donar el seu fruit, en Joan ens va sorprendre a tots amb una trucada: nois tenim taula! El dinar va ser fantàstic i la companyia encara més. La barreja d’emocions va ser complicada ja que el dia anterior acabats d’aterrar de Beirut i pensant que el que ens havia succeït a la primavera ja començava a passar ens vam trobar amb la notícia que ens marcarà la vida en endavant, però que amb el temps aprenen a conviure-hi. La jornada ens va servir per fer un parèntesis i deixar la ment en blanc per assaborir el que ens posaven al plat i a la copa. Després de tot, el millor del dia va ser la companyia que al final és el que més importa, deixem-nos de tonteries i gaudim del que tenim al nostre costat.

Franz Ferdinand

El passat dissabte vam canviar la rutina setmanal, i més encara la dels darrers mesos, i ens en vam anar de concert. La cita era obligada, actuaven el grup escocès liderat per Alex Kapranos, Franz Ferdinand. No us faré la crítica cultural del concert, ja que això ho deixo per als experts, però si us diré que va ser apoteòsic, des estressant i terapèutic per apagar una mica la psicòssi que vivim aquest dies. És molt recomanable deixar-se caure de tant en tant per un concert i més encara si es tracta d’una banda amb tanta força com aquesta.

Als Padrins

A la província de Tarragona els padrins son el que la resta de catalans anomenen avis. Quan ets petit, els padrins son els que et donen pa amb xocolata per berenar, quan ets adolescent no t’entenen i creus que son uns antiquats i sempre et diuen que ells a la teva edat ja es responsabilitzaven de moltes coses, però quan ets adult comprens tot el que t’han ensenyat al llarg dels anys i sents un respecte i admiració immens per ells.
Els meus padrins són d’aquella generació que han passat una guerra, han passat gana, i han hagut de lluitar molt per tenir un plat a taula i donar un futur als seus fills. Ells són el referent familiar, el puntal on es subjecta una família, i la figura que els “petits” hem de respectar.
Avui els escric aquest pots que ells no crec que arribin a llegir mai i poc que m’entendrien si els expliqués que he penjat a “Internet” un escrit que parla d’ells, però crec que ho mereixien. Porten més de 60 anys junts, i sempre han estat al nostre costat quan les coses han anat bé i també quan no hi han anat tant, així que padrins això va per vosaltres!

Sempre ens quedarà Beirut

Era l’estiu del ’77 quan ens vam traslladar a viure a Beirut. La ciutat ja no era la Suïssa d’orient que havia conegut la mare l’any ’71, però tampoc semblava que la cosa es precipités fins arribar a una guerra civil de més de 20 anys. El pare hi tenia la vida muntada i la mare s’hi va acomodar laboral i familiarment. Nosaltres, la meva germana i jo, que en aquell moment teníem vora als tres i dos anys, no en tenim cap mena de record, no ens va donar temps. La tardor del ’78 abandonàvem la ciutat a corre-cuita, quedant-nos amb les ganes de descobrir una ciutat que encara ara m’imagino com podria ser. Vint anys després vaig descobrir una Beirut que em va captivar, i va despertar en mi un sentiment difícil d’expressar, era com si aquella ciutat i jo tinguéssim un deute pendent, no sé si ella amb mi o jo amb ella. Ara poc a poc m’hi vaig retrovant i vaig descobrint vivències i sentiments que espero vagin incrementant amb el temps.

Al meu Beirut, Fairuz.

D’arreu

Els humans som universals? som d’aquí o d’allà? i si som d’aquí a què o qui ho atribuïm? fins quan som d’aquí i quan comencem a ser d’allà?

Del sud, sud

Cabo de Gata és un dels indrets més autèntics de la península, el Mediterrani inicia el seu camí en un paratge desèrtic i furiós, evocant la solitud, on el temps avança pausadament.